Feia temps que Els ulls grocs dels cocodrils em cridava l’atenció. Potser pel títol o potser per veure l’èxit que la novel·la havia tingut a França.
El llibre gira al voltant de la Jósephine, una dona francesa, d’uns quaranta anys, fanàtica de l’Edat Mitjana, que després de trencar el seu matrimoni ha de refer la seva vida junt amb les seves dues filles. La Jósephine, però, no està sola. Junt amb ella ens trobem amb un repertori de personatges molt diferents els uns als altres, amb estils i maneres d’afrontar la vida distins. Tots ells evolucionen al llarg de la trama; tots ells “canvien de pell”, com també ho fan els cocodrils al llarg del temps.
Alguns diran que es tracta d’una obra senzilla, de lectura ràpida i un pèl previsible. És cert. Però potser és precisament això el que necessitava per desconnectar durant aquests dies de feina. Perquè si alguna cosa té és que és entretinguda a més no poder.
L’autora, Katherine Pancol, ha sabut retratar una situació dramàtica amb un to i un estil humorístic, ple d’ironies. En un moment o altre qualsevol es pot sentir identificat amb algun dels seus personatges. Tots tant ben caracteritzats. Potser per aquesta raó és tan fàcil posar-se a la seva pell.
És una història de superació, farcida de somnis, il·lusions i esperances. Ideal per aquells que vivim el dia a dia amb el positivisme per davant.
